L’aparició del pintor Torres-García com a veí de Sarrià va ésser, per a l’Obiols, com l’encesa d’un far als violars del crepuscle. Com si ell i d’altres conreadors de les arts plàstiques l’esperessin. La boira celava els cims. Hi havia els glosaris seductors i indistints de Xènius, alguns contradictoris, i aquells en els quals s’avenia amb els hàbits i el tarannà de l’estament pairal de casino de senyors; hi havia els llibres de versos de Josep Carner, que era el poeta de tots, irònicament generós amb les defallences socials i casolanes dels menestrals acomodats; hi havia també la versió literària de l’obra d’alguns pintors i il·lustradors: tot plegat ebossava un estil que, en voler superar la historieta i l’anècdota, el fútil i el frívol, no atenyia ni el concret ni l’universal. Un excés de tendresa pel floralisme literari hauria pogut derivar cap a un floralisme pictòric i decoratiu. En Torres-García, en obrir una Acadèmia de dibuix i pintura a l’Institut de Sant Josep, a Sarrià, va aconseguir d’envigorir les tendències d’alguns dels seus deixebles. Els va salvar de llur possible desviació al pintoresc, al vulgar i al trivial. L’afectació i les foscors d’algunes normes noucentistes, un cop interpretades pel Mestre, guanyaven en fermesa i puresa; llur èmfasi aconseguia naturalitat. Els enuigs de Xènius cada vegada que les pintures murals d’En Torres-García eren sacrificades a la niciesa dels qui tenien el deure de respectar-les ens excitaven. Hauríem volgut ésser més grans per a intervenir. Als setze anys érem immediatament hostils a aquells qui ens assenyalaven com a responsables de tots els actes que afectaven el nostre idealisme, jovenívolament integrador. Ens hauria plagut d’ésser falconers dels qui ens encalçaven.

Quan En Torres-García, que no amava pas l’excèntric, ni el fantàstic, va adonar-se, segons va dir a l’Obiols, que el neoclassicisme que practicaven alguns s’oposava al ver classicisme que, segons ell, havia d’ésser vivent, actual i concret, alguns seguidors, els més pusil·lànimes o els més ullpresos per la pintoresca elegància del noucentisme, es van arronsar. No van comprendre el Mestre quan va dir-los: “Són l’instint i el gust que donen el to. Podem ésser lacònics sense ésser trivials ni imitatius”. Ni quan va rectificar una dita del glosador i els va dir: “Oposar el bon gust al geni cresta els mancats d’aquests dons”. Va ésser aleshores que En Torres-García, didàctic i moralista, va dibuixar bells i incisius paisatges urbans amb llurs accessoris. Hi va haver, entre ells, En Salvat-Papasseit, qui va creure que es passava al futurisme; però hi ha pintures més tardanes amb nobles paisatges, fonts, cignes i deesses indolents.

Ja abans, els qui seguien les injuncions o els consells de Xènius, i els escolars d’En Torres-García, projectaven la publicació d’una revista periòdica que s’havia de dir De l’Escola de Decoració i la d’un full divulgador dels principis estètics que els aplegava; però segons em va fer saber l’Obiols, el to imperiós i dogmàtic d’alguns d’ells en va impedir la sortida. La Revista, que va fundar el 1915 el noble i desinteressat poeta Josep M. López-Picó, els va acollir la mateixa manera que havia demanat la col·laboració dels qui es complaïen en la descoberta, la invenció i la innovació. L’Obiols havia dibuixat per a La Revista, específicament i característicament, la marca que distingia i adornava la primera plana; encara avui centra la coberta dels llibres de la col·lecció “La Revista”, dins les edicions Barcino. A la darreria de 1917, En Joaquim Folguera, amb la vènia d’En López-Picó, va aplegar originals literaris i dibuixos dels addictes. Josep Obiols, full per full, secció per secció, hi va donar el to i la gràcia. L’any següent tots dos es van encarregar de fer sortir l’Almanac de La Revista 1919. Els boixos de l’Obiols l’il·lustren amb l’aire del temps, i tot plegat va fixar, amb encert i distinció, una tendència dins una època.

De la tasca de Josep Obiols com a director i executor artístic de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, qui no en fa lloança en fa el panegíric: cartipassos, fascicles i llibres omplien les carteres dels minyons que assistien a les escoles on era ensenyat el català. Molts ciutadans granats d’avui ho recorden complaguts. Quan l’Obiols, l’any 1920, va anar a la Itàlia toscana, va continuar il·lustrant els texts pedagògics de la “Protectora” i d’algun altre editor.
Vaig correspondre amb l’Obiols durant el seu sojorn a Itàlia. Lentament, progressivament, com s’hi meravellava! Com s’hi desobria! Els museus, les esglésies, les ciutats, els jardins li evocaven la ruta del Paradís. En va tornar expert, docte, experimentat i sabent.

Quan a les acaballes de l’estiu de 1922, i a la claror dels estels, asseguts en un erol de Cap sa Sal, a Begur—En Carles Riba també hi era, i l’Antoni Fises, el malaguanyat arquitecte amb qui va col·laborar—, l’Obiols, de mena taciturn, ens contava el viatge, les seves descobertes, les seves troballes i els seus encantaments, l’escoltàvem com si ens narrés l’estada en un país inèdit. Ni En Riba, atent i tan amatent a matisar, no va gosar dir res. Va ésser a Sa Tuna on, mentre els altres ens banyàvem o provàvem d’engegar discs en una gramola rovellada, l’Obiols croquisava barques, arreus de pescar i rocalls. O figures per a les pintures de can Guarro. Més d’una noia pescadora li va fer de model.

A partir de la sala de música de can Guarro, Josep Obiols va tenir feina seguida i florent. Més ben dit: feinassa; puix que cada encàrrec, cada projecte, com saben els entesos, demana maquetes, originals, còpies i engrandiments. I la seva execució vol càlcul, enginy, habilitat, peremptorietat, disciplina i, fins i tot, robustesa física. A l’Institut de la Dona, a Correus, al Palau de Montjuïc, a can Regàs, a Montserrat, a la Parròquia de Sant Vicenç, de Sarrià, a Balsareny, a la capella del Remei on, a parer meu, la gràcia, el gust i un no sé què d’alada catalanitat fan evidents els dons del nostre pintor i la seva fidelitat a les pròpies conviccions. I allò que no hem vist enllestit: les pintures del Claustre, a Solsona, on la destresa, l’art i l’amor a l’ofici ens instrueixen tot fixant l’alta i modesta figura d’un exemplar artesà escrupolós.

(1) Text publicat a Qüestions d’art, número 3, 1967, i recollit a Joan de Déu Domènech i Vinyet Panyella (eds.), Àlbum Foix. Una successió d’instants. Barcelona: Quaderns Crema, 1990.