Neix a la vila de Sarrià el 5 de març de 1894. Fill de Tomàs Obiols, natural de Vallvidrera, i Filomena Palau, nascuda a Valls. Josep Obiols és el petit de tres germans en una família d’origen humil que treballa al camp. Família amb un marcat sentiment religiós, com ho demostra el fet que el seu germà gran, Àngel, fos capellà i la seva germana entrés molt jove en un convent de clausura.
Estudià a l’escola pública
de Sarrià, on coincidí amb J. V. Foix, sarrianenc com ell,
al qual l’uniria una profunda amistat de joventut. En acabar l’escola
primària, J. Obiols estudià tenidoria de llibres i començà
a treballar en un despatx mercantil. Als quinze anys entrà en contacte
amb qui hauria de ser el seu gran mestre: Joaquim Torres-García.
Aquest pintor uruguaià, que també vivia a Sarrià,
on havia fundat l’Escola Catalana de Decoració, el va afeccionar
a la pintura mural i n’hi va ensenyar les tècniques. Obiols
sentí sempre una gran admiració per Torres-García
i així ho expressava l’any 1916 quan Torres-García
li comunicà que tancava l’Escola de Decoració: “(…)
onsevulga que vagi, jo no puc, fatalment, ser altra cosa que deixeble
d’en Torres-García. Com, si la pintura meva ho diria ben
clar? (…) Car mestre jo temo la meva feblesa, és veritat,
però mai no’m rendiré fàcilment. Amb tranquila
tenacitat i constant esforç seguiré endavant. I, la veritat,
no he perdut les esperances que per l’esforç dels que som
o dels que poden sorgir, es pugui tornar a obrir l’Escola de Decoració.”(2)
Només amb vint-i-un anys, J. Obiols participà
per primera vegada a l’exposició d’art nou que se celebrà
a Sabadell. Era el 1915.
Just després de la primera gran guerra, trobem el nom de J. Obiols
amb el d’altres artistes del moment: Domingo, E. C. Ricart, Joan
Miró, J. Ràfols i Rafael Benet, vinculats tots a l’anomenada
Agrupació Courbet. Els caracteritzava encara un cert estil cézanneà
i un gust per la claredat formal.
Per aquestes mateixes dates, J. Obiols freqüentava amb assiduïtat
la tertúlia de La Revista, que es reunia al desaparegut Cafè
de la Rambla. Noms importants de la intel·lectualitat del moment,
com Carles Riba, J. M. López-Picó, Rafael Benet, J. Millàs-Raurell,
A. Esclasans, J. Creixells, J. V. Foix, etc., n’eren els integrants.
Amb alguns d’ells establí una gran amistat que duraria tota
la vida, com ho evidencia l’abundant correspondència que
encara es conserva al seu arxiu personal.
Els anys de joventut foren potser els d’una activitat més
intensa. El 1917 se li encarregà que il·lustrés el
Cartipàs català de Pau Romeva. El 1918 li van encomanar
les vinyetes i la coberta de l’anuari català corresponent
a l’any 1917 que editava l’editorial Minerva. Però
es pot afirmar que fou l’any 1921 quan J. Obiols realitzà
una de les seves obres més emblemàtiques: el cartell de
l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.
En aquest període fou membre del Cercle Artístic de Sant
Lluc i anys més tard escollit acadèmic de la Reial Acadèmia
de Belles Arts de Sant Jordi.
El període 1920-1921 ve marcat pel seu viatge a Itàlia,
encara en una etapa de formació. Sota el semimecenatge de l’editor
Muntañola i amb la companyia dels seus amics Carles Riba i Clementina
Arderiu visità Florència, Siena, Roma, etc. i restà
profundament impressionat per Florència. En una de les seves cartes
comenta: “Amic Riba, estic molt content d’haver tornat a Florència.
Amb els records que tot això em porta és doblement encantador,
i tot i havent vist Roma i altres coses, això d’ací
no perd gens. Ahir vaig anar a Fiesole, avui a Sant Miniato. Estic verament
entusiasmat i no us sabria escriure altra cosa que una sèrie de
renecs… (…) fa un bon sol, els palaus són més
bonics que a Roma. La plaça de la Senyoria amb el Palau, la font
de Neptú, el monument del cavall, la torre de Bargello i la punxa
de l’església del davant és espaterrant.”(3)
Sens dubte, aquest viatge de formació va reforçar el seu
gust per la pintura mural, ja que va entrar en contacte amb els pintors
del Trecento i Quattrocento.
Carles
Riba
1918
Església de Santa Maria Novella | Florància
Fons fotogràfic Salvany | Biblioteca de Catalunya
L’any 1921 retornà d’Itàlia i des d’aquell moment inicià de manera seriosa la seva labor de muralista. L’any 1922 Francesca Bonnemaison li encarregà pintar la capella de l’Institut de Cultura per a la Dona. J. Obiols ho explicà així al seu amic Carles Riba: “(…) jo treballo bastant, estic dibuixant uns angelots que toquen tota mena d’instruments per a l’absis d’una capella a l’Institut de Cultura per a la Dona.”(4)
El 1923 es casà amb Montserrat Germà Erola, que havia conegut un temps abans quan treballava en unes pintures murals al Grup Escolar del Poble Nou, que dirigia E. Gibert Camins i on Montserrat Germà feia de mestra. S’instal·laren al carrer d’Àngel Guimerà a les Tres Torres, barri on visqueren durant molts anys i que Obiols pintà moltes vegades. També aquell any se li demanà que decorés la sala de música de la casa Guarro de Sarrià i col·laborà periòdicament amb la revista d’humor El Borinot, que fundaren Lluís Beltran i Pijoan i el seu amic J. Aragay.
El 1925 pintà el vestíbul de la casa de Correus de Barcelona i participà per primer cop en una exposició col·lectiva a l’estranger: l’Exposition d’Arts Décoratifs de París. Aquest mateix any nasqué la seva filla gran, Montserrat.
Un any més tard nasqué la seva segona filla, Àngels. L’any següent va rebre l’encàrrec de realitzar un cartell per a l’Exposició de la Indústria Hotelera i d’Alimentació.
El 1927 pintà el conegut cartell d’en Jordi i col·laborà assíduament en la revista infantil homònima, que s’edità el 1928. Aquell mateix any, J. Obiols acompanyà Carles Riba i J. Millàs-Raurell, representants del Pen Club, en un viatge pels països escandinaus.
El 1929 J. Obiols participà en l’Exposició Universal de Barcelona pintant les llunetes del Palau Nacional de Montjuïc.
A partir de 1930 començaren els estiueigs a Ca l’Herbolari de Viladrau, que s’alternaren amb algunes estades a la Pobla de Claramunt, on Obiols havia passat estius els anys anteriors. A Viladrau, la família Obiols coincidia amb les famílies Pàniker, Riba i Bofill i Ferro. Obiols hi va pintar alguns carbons i olis amb paisatges de Viladrau i de Ca l’Herbolari. També hi va fer alguns retrats, dels quals comentà: “(…) he fet dibuixos de la canalla, retrats. Tinc ganes de pintar encara algun altre retrat de criatura perquè voldria experimentar aquest gènere què dóna. Sempre l’he descuidat i he fet mal fet, perquè tal vegada la fama i la fortuna m’han de venir d’aquí.”(5)
L’any 1931 participà en l’exposició col·lectiva Living Spanish Artists a Nova York i en l’exposició individual a la Galeria Syra de Barcelona. Posteriorment realitzà dues exposicions individuals més: a Terrassa (1933) i a la Galeria J. Torres de Manresa (1934). No ha d’estranyar el fet que només exposés individualment en tres ocasions, si es té en compte el caràcter auster i poc propens a la publicitat que caracteritzà sempre la seva persona i el fet que després de la guerra civil se li prohibí exposar la seva obra. Així i tot, la Galeria Syra va organitzar-li una mostra a porta tancada que resultà tot un èxit.
D’aquell període anterior a la guerra, cal destacar-ne els següents fets i activitats: van néixer les seves filles Anna Maria (1930) i Núria (1932); viatjà a París en companyia de R. Benet i J. Millàs-Raurell; va fer els maniquís de moda infantil d’El Dique Flotante; col·laborà amb el butlletí de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana; realitzà unes pintures murals a l’Institut Tècnic Eulàlia de Barcelona… activitats que compaginà amb la docència, ja que Obiols fou nomenat professor de dibuix quan es fundà l’Institut Escola de Sarrià. En aquest període també dissenyà molts cartells, d’entre els quals destaquen el cartell de l’Exposició de Primavera (1934), el del Banc Vitalici d’Espanya (1934), el del XVI Festival de Música Contemporània (1936) i el del I Congrés Nacional de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1936).
[Foto: Ollé]
Amb l’esclat de la guerra civil Obiols no dubtà a posar el seu art al servei de la Generalitat de Catalunya. Les mostres més clares d’aquest compromís són la realització de l’Auca del noi català, antifeixista i humà, la del cartell per al Comissariat General d’Espanya a l’Exposició Internacional de París de 1937, els plafons per a la conselleria de Finances de la Generalitat de Catalunya (instal·lats ara a la Cambra de Comerç i Navegació de Barcelona) i el disseny del paper moneda que la mateixa conselleria posà en circulació durant la guerra. En acabar la guerra molts dels seus amics marxaren cap a l’exili.
Després de certes vacil·lacions, Obiols decidí quedar-se a Catalunya. Immediatament rebé una notificació que li comunicava que quedava cessat com a professor de dibuix. Però la seva activitat docent no s’acabà aquí, ja que amb d’altres professors cessats participà en la fundació de l’Escola Isabel de Villena. Projecte on coincidí amb Marçal Olivar, Carme Serrallonga, Mercè Ballarà, Josep Calsamiglia, etc. En els anys de postguerra, es dedicà de ple a la seva activitat principal, la pintura mural. Podríem destacar-ne com a més importants la decoració de la capella privada de Miquel Regàs a Tiana (1941), la del Gran Casino de Terrassa (1942), les dependències del monestir de Montserrat (1943-1951), on Obiols va treballar conjuntament amb els escultors Rebull i Solanic i l’arquitecte Folguera. A Montserrat J. Obiols va establir amistat amb l’abat Escarré i de resultes d’aquelles pintures van sorgir en part molts dels encàrrecs posteriors: la capella del Casal de Balsareny (1945), l’església parroquial de Parets (1947), la casa Garcia Humet a Sant Vicenç de Montalt (1948), pintures a la parròquia de Maria Reina de Barcelona (1950), l’església de Sant Vicenç de Sarrià (1953-1955), la basílica de la Mercè (1956), el seminari diocesà de Tortosa (1957), la catedral de Lleida (1959), la sala del Bon Govern de l’Ajuntament de Barcelona (1960), la capella del cambril de Solsona (1964), etc.
En l’àmbit personal, els anys de la postguerra es caracteritzen pels següents esdeveniments: el naixement, l’any 1940, del seu cinquè i darrer fill, Raimon, i els estiueigs a Sant Pol de Mar i Vilassar de Mar. El seu estat d’ànim durant aquests anys queda reflectit en les paraules que escriu a Carles Riba: “Tout irait bien s’il n’était… tant des choses. Cette guerre, ce temps, tant d’angoisses, de soucis, de malheur.”(6) Pocs anys més tard, el 1946, morí sobtadament la seva filla Anna Maria.
Obiols passà els darrers estius de la seva
vida a Arenys de Mar, amb els fills, i aprofità per pintar els
retrats dels primers néts. La seva activitat començà
a reduir-se en aparèixer els primers símptomes de ceguesa,
causats per una diabetes que es complicà amb d’altres malalties.
Amb tot, encara s’encarregà de fer els esbossos per al
baptisteri de l’església parroquial de Santa Maria d’Arenys
de Mar, obra que fou executada el 1967 per Vidal Gumà.
Josep Obiols morí el 25 de juny d’aquest mateix any després
de patir una llarga malaltia que l’obligà a fer molts mesos
de llit. Fou enterrat al vell cementiri de Sarrià, on l’acompanyen
Carles Riba i J. V. Foix, sens dubte dos dels seus millors amics.
Agnès Ponsati i Obiols
(1)
Text publicat al catàleg de l’exposició Josep Obiols,
celebrada al Palau de la Virreina de Barcelona del 6 d’abril al
13 de maig de 1990.
(2) Obiols a Joaquim Torres-García, Barcelona, gener de 1916 (Arxiu
Obiols).
(3) Obiols a Carles Riba, Florència, 26 de febrer de 1921 (Arxiu
Riba).
(4) Obiols a Carles Riba, Barcelona, 26 de març de 1922 (Arxiu
Riba).
(5) Obiols a Carles Riba, Pobla de Claramunt, 29 d’agost de 1933
(Arxiu Riba).
(6) Obiols a Carles Riba, Vilassar de Mar, 22 de desembre de 1942 (Arxiu
Riba).