L'activitat de Josep Obiols com a il·lustrador i com a decorador és prou coneguda de tots, per bé que no estigui situada al lloc que li pertany, després d’haver-hi dedicat tot el seu temps i d’haver arribat a la consideració que els seus mèrits li han merescut.

Josep Obiols hauria de tenir un lloc a Catalunya, que si bé ha assolit de dret, caldria que li fos confirmat de fet.

Malauradament, però, encara som en un país pobre i els nostres artistes, els bons, els que sacrifiquen una vida pel millorament de l’art i per l’enlairament de la nostra espiritualitat, estan condemnats a una vida precària, per a fer perdonar, com si fos un acte de contrició, la indiferència de la majoria dels nostres compatricis envers les coses de l’esperit.

Josep Obiols, doncs, il·lustrador, al qual tant deuen les publicacions catalanes, el decorador per excel·lència, que ha sabut lligar la seva vida quotidiana amb el seu art, que sense trasbalsos ens ha anat enriquint amb una sèrie de decoracions que l’honoren, aquest artista, repetim, s’havia resisitit a la pintura de cavallet, com si aquesta fos oposada al seu temperament.

L’any 1920 exposava unes pintures a l’Exposició de Primavera, amb l’Agrupació Courbet; aquestes pintures, però, no entraven en el concepte que es té de la pintura de cavallet.

En aquests darrers temps, s’ha deixat temptar per aquesta activitat i és d’aquesta obra poc coneguda que avui parlarem.

En Josep Obiols, malgrat el seu coneixement del dibuix i del color, en lloc de llençar-se de ple a l’expressió de les seves obres, amb aquella fuga que li permetria el seu saber, ho ha fet contenint-se i estudiant la tècnica com aquell que agafa els pinzells per primera vegada, començant aquest treball amb una humilitat i una honestedat a les quals aquí, on tothom prescindeix d’aprenentatges i disciplines, no estem gaire acostumats.

D’aquesta pintura de l’Obiols, paisatges la majoria, l’anècdota en resta exclosa, i fins i tot, quant a la llum, es diria que l’artista ha triat aquella hora que menys permet els contrastos. Els grisos són els que dominen la paleta, i els verds i ocres d’aquests paisatges hi són tan matisats, hi prenen uns tons tan personals, que desapareixen davant l’objectivitat del paisatge.

En els seus paisatges, Obiols sembla preferir la llum dels cels ennuvolats, sense portar-lo cap a un dramatisme, donant-los una severitat traduïda en un to senyorívol. El mateix si es tracta dels afores de Barcelona, del Montseny o del paistage igualadí, Josep Obiols sap projectar-hi la seva personalitat, plena de qualitats que fan d’aquestes pintures una pintura seriosa i digna, la qual està molt lluny dels “aficionarismes” que patim.

Els guanys obtinguts per les seves darreres obres ho són en la lluminositat dels seus grisos, els quals ha arribat a dominar obtenint harmonies que li permeten d’expressar una gran gamma de valors reflectidores de les dots naturals d’aquest artista.

Aquestes obres amarades de sinceritat són dites senzillament; cada vegada, però, més sàviament.

En l’obra d’Obiols no hi cerqueu ingenuïtats; l’artista, modest en excés, creiem nosaltres, sap adonar-se, però, del que sap i del seu valor.

No volem aturar-nos a fer la crítica de l’obra pictòrica de Josep Obiols, sinó assenyalar-la a la general atenció.

Esperem que ben aviat serà celebrada una exposició d’aquestes obres, i llavors la crítica lliurement podrà estudiar-ne les seves moltes virtuds.

(1) Text publicat a Mirador, Núm. 247 (26 oct.1933)