¿Qui dels qui es preocupen o s’interessen pel moviment pictòric a Barcelona no s’haurà adonat d’aquesta coincidència: Sunyer-Obiols expositors en un mateix dia? Els començaments d’Obiols coincideixen amb la corba més aguda de la ruta sunyeriana; allà on la pintura de Sunyer retroba amb un fervor gairebé únic (¿retroba?: esbossa, per primera vegada) el marc precís d’un neoclassicisme autòcton, Obiols, espontàniament, fixa unes posicions que li són pròpies, tot coincidint amb Sunyer en la conspiració per a alliberar l’art català de la intriga dels esnobs.

En Obiols, però, la racialitat és tan inviolable com en Miró: la mateixa integritat—sense intermitència—, la mateixa continència, idèntica moderació. Tan divergents en els resultats, tot amb tot! Més industriós Miró; tan inflexible, però, com Obiols. Gais tots tres—Sunyer, Obiols, Miró—, dòcils i disciplinats a llur inspiració. Cap pintor espanyol no s’assembla ni s’assemblarà mai a Obiols. Ni a Sunyer. Res tan allunyat de la modernitat com la “modernitat” espanyola: venç Miró per Catalunya, sense proposar-s’ho, tot pintant amb una impertinència que irrita l’impreparat. Ha vençut Sunyer. Però no Obiols: puix que no hi ha combat. Obiols és la mateixa catalanitat. Obiols és el “no espanyol” (no l’antiespanyol, puix que en ell no hi ha hagut presa de possessió). Obiols com a home i com a artista és tan estrany a Espanya com ho és un holandès. No és un fet de diferenciació sinó d’irreductibilitat. Mentre hi haurà un Obiols, hi haurà plantejat un problema davant Espanya. Per raó d’irreductibilitat. (En Miró per raó del seu antiesnobisme: en mi mateix descobreixo sovint idèntics motius de diferenciació. Tota la força de l’art i de la literatura modernes a Catalunya radica precisament en la seva sinceritat, en el seu coratjós antiesnobisme, en la radical acceptació de les dades noves com a problema a resoldre sense tardança).

La pintura d’Obiols és “penetrable” (en el sentit etimològic d’entrar a fons). Mai, però, no us hi prendrà ni la rêverie ni el somni. Deu precisament la seva penetrabilitat a la seva coherència: ni confessió ni extravagància. Tots els volums hi són distints. Tant, que ni la claror no hi pot vagabundejar com en les realitzacions de tants d’altres pintors, perquè hi ha estat disciplinada. Tot és versemblant i realitzable en les teles d’Obiols. A la mesura humana dels catalans: ni la divina malenconia no hi troba l’ombra trista d’un esqueix on arrecerar-se! Tanta de claredat pot arribar a torbar-vos, tanta de precisió, irritar-vos; tanta d’humanitat aconsegueix al capdavall reduir-vos. A una mesura a la qual no estem acostumats per ventura, però que us cal d’acceptar perquè és l’essència de totes les virtuts que us assenyalen un lloc albirador en la geografia física; per la pintura d’Obiols sou catalans i no espanyols o bretons o estonians. Per les qualitats morals de la seva pintura, la vostra humanitat és adaptada a un paisatge terrestre tan precís com és precisa la frontera espiritual de Catalunya. La seva catalanitat està al nivell de la seva humanitat: d’ací el seu antitipisme.

L’Obiols, com tots els catalans ben raçats, és un anticastís: la seva característica és precisament la singularització de les més universals categories—en el terreny de la plàstica, és clar!

(1) Text publicat a La Publicitat, 10 de març de 1934, i recollit a Joan de Déu Domènech i Vinyet Panyella (eds.), Àlbum Foix. Una successió d’instants. Barcelona: Quaderns Crema, 1990.