Si em vull representar què hi ha d’accessible a la ment i a l’esperit a l’exterior del clos on em complac a vagar entre fràgils simulacres i ombres dendriformes, fullejo un quadern de dibuixos de l’Obiols. O, amb esguard matiner, em miro les pintures. Sabia de mi mateix que estava amagat i, sense clam, l’Obiols m’ho retreu. El meu amagatall tenia cambres secretes i passadissos clandestins on les verges que ell pinta, vivents, es mourien com en un palau d’aigua i cristall. A l’erm on jo pretenia sentir crits estranys i remors adverses l’Obiols hi escolta cançons regalades i veus benignes. Quan, enyorós, vull tornar al meu recer, no retrobo ni balma ni avenc. La nit em commou com una alba observada des d’un serrat sense llegendes. El son, aquell dia, té clarors de vila matinera.

En un dels més bells moments de la nostra renaixença col·lectiva es va projectar a la ment dels fidels la imatge d’una comunitat on el concret substituïa el mite, arcaic o futurista. Hi va haver un Polític, un Poeta, un Glosador, un Pintor, un Gramàtic que, una vegada, ençà o enllà de llurs volences personals van coincidir, en llurs investigacions i en la pràctica de llur art, a fer vivent a les ments joves la idea d’una comunitat nacional on, per una conjunció feliç d’orientacions, el mite no era cap faula ni l’universal una teoria. Hi va haver un possible per als més atents, no pas per als il•lusos. La pintura de l’Obiols n’és un esbós.

Sovint pensem en la sort que li hauria escaigut a la nostra col·lectivitat si els més aptes d’aquella vegada haguessin prodigat, imperfectes i tot, els esbossos. Maltrat, o funest averany!, —o a causa de—no haver conegut ningú l’Arquitecte.

Els àngels de l’Obiols no freturen ales, ni els sants, corones. Per la gràcia d’aquest pintor rambles i placetes són plenes de benaventurats. I, l’Empiri, de noies i macips que havien estat vistos Diagonal enllà. Imagino els sofriments de l’Obiols quan ha de pintar un Judas. O les ànimes del Purgatori en un retaule del Carme.

Fa uns quinze anys que vaig escriure: “L’Obiols, o el català”. Més tard, “L’Obiols, o el pudor”. Ara gosaria dir: “L’Obiols, o el que hem perdut”.

(1) Text publicat a Ariel, número 9, 1947, i recollit a Joan de Déu Domènech i Vinyet Panyella (eds.), Àlbum Foix. Una successió d’instants. Barcelona: Quaderns Crema, 1990.