Josep Obiols ha estat una de les grans admiracions de la meva vida. Quan hi penso m’adono que les meves més grans admiracions van gairebé sempre dirigides a artistes. Admiro profundament Xavier Nogués, que es va passar la vida gravant—una tasca que no interessava ningú—i que va fer una obra que podria polaritzar l’atenció universal si els catalans sabéssim fer bé la feina de promoció imprescindible. Admiro Isidre Nonell, que en general ha tingut una crítica desafortunada, tot i ser un dels grans pintors del segle vint. Admiro profundament Chopin, està clar, perquè és un músic que sóc capaç d’entendre, i també Rembrandt i Bach, però aquestes són admiracions, podríem dir, més intemporals. Nogués, Nonell, Manent, Guerau de Liost, en canvi, són homes que semblen més de carn i ossos, que podrien haver estat amics meus. Alguns ho foren. I dintre d’aquesta mena d’admiracions, Josep Obiols ocupa un lloc capdavanter.

En Obiols admirava tant l’artista com l’home, la qual cosa no succeeix sempre. Però ara veig com és de difícil parlar de Josep Obiols com a home. Era poc espectacular, però no es pot dir que fos gris. Parlar d’ell només és possible si hom procura dominar el matís més subtil de les paraules, no les frases sonores. Obiols era un home no massa alt però d’un cert volum. Era, potser, un home massís. Sempre ben vestit i encorbatat, gairebé vorejant el mudat. Portava un barret molt personal, col·locat horitzontalment, sense cap fantasia en la inclinació. El poeta Josep V. Foix—molt amic de l’Obiols i també sarrianenc—anava també sempre amb barret, però amb un toc final de fantasia. El seu barret podia dibuixar angles d’inclinació molt atrevits. El barret de l’Obiols era només una tapadora sense cap més altra fantasia decorativa. Era la tapadora col·locada sobre la construcció massissa del seu cos sòlid. El barret era inseparable de l’Obiols, i també ho era la pipa o el caliquenyo, que no deixava mai de penjar del seu llavi. Al final de la seva vida els metges li devien amargar l’existència intentant privar-lo del seu fum preferit. Si també el privaren del sucre—era diabètic—i es féu addicte a la indecent sacarina, em sembla que malgrat tot sempre fou fidel al caliquenyo. He pensat que la seva adhesió a un productor de fum tan poc delicat i evidentment d’un perfum molt acusat, devia arrencar de la seva estada Itàlia i dels seus toscanos famosos. Per fumar aquest producte cal tenir una personalitat molt acusada i un esperit poc gregari. Obiols, d’un aspecte extern fred i neutre, era interiorment un apassionat i un home de fermes conviccions. Però fonamentalment modest. Per a mi, fou l’exemple més intel·ligent de l’autèntica modèstia, i la sabia expressar molt bé: “Jo no sóc tan ase—deia—per creure que allò que faig no val res. Si ho cregués, plegaria. Però en el món de la pintura s’han fet coses tan bones que tenir pretensions sobre la pròpia obra em sembla que és senzillament ridícul”.

Obiols parlava poc, lentament i amb veu més aviat baixa. Però quan parlava revelava un gran sentit de l’humor, d’un humor més aviat agre i corrosiu, gens floralesc. A vegades les seves frases, allò que els francesos en diuen “un mot”, resumien o comentaven un fet de manera justa, aguda i personal. Cada vespre, durant molts anys, va assistir a la tertúlia que es feia a les Galeries Syra, en aquella exigua saleta davant la porta del despatx de la Montserrat Isern, que era com un mur darrere del qual existia un món misteriós i hermètic. La Montserrat desapareixia. “Hi ha un client important”, o bé, “la Montserrat parla per telèfon”. L’absència podia ser molt llarga. Mentrestant, la conversa continuava. Hi havia en Bosch Roger, que explicava acudits ingenus i dels quals ell era l’únic que hi veia la gràcia. Després, amb el progrés de la seva dramàtica ceguesa, l’acompanyava la seva muller inseparable, que li deia el nom de l’amic que li allargava una mà que ell no veia. Altres assidus eren el caricaturista Passarell, amb la seva veu esquerdada de fumador empedreït; el doctor Masoliver; en Vidal Ventosa, que explicava les seves relacions de joventut amb Picasso i les històries del Guayaba, la famosa tertúlia de començament de segle; el pintor Vidal Gomà; l’escultor Josep Granyer, que no parlava gaire, però que de tant en tant es desfermava amb alguna diatriba d’una violència terrible; el col·leccionista Josep Mullor, que tenia una veritable devoció pels seus amics artistes. A vegades les discussions eren aferrissades i les veus pujaven de to. La veu de l’Obiols, no. Era sempre mesurada, fins i tot quan feia els comentaris més contundents, quan posava punt final a una llarga disquisició dialèctica entre els contertulis: “Nois, trobo que sou molt optimistes.” Els amics havien parlat d’un càncer que, s’assegurava, patia el general.

Era un catòlic discretament practicant, sense la més lleugera ombra inquisitorial. La seva pintura religiosa li sortia espontània, era per a ell com una cosa viscuda amb tota naturalitat. Sense passió proselitista. Hi va haver una època durant la qual Rafael Benet, en llibres sobre Nogués o Nonell, o quan escrivia simplement sobre estètica, es posava molt en temes religiosos. Era un practicant més bel·ligerant. Segons deia l’escultor Granyer, Benet sofria un empatx indigest de Marxa Reial, de Verge Maria i de Santíssima Trinitat. Obiols m’havia dit: “En Benet s’embolica, i algun dia sortirà un fraret de Montserrat d’aquests que en saben tant, d’això, que li clavarà una allisada que el deixarà blau.”

Obiols va ser un artista absolutament fidel al seu temps i conseqüent amb les seves idees. Més que d’idees, potser, es podria parlar de la seva manera de ser. Fou artísticament un noucentista, i va cultivar la temàtica d’aquell moment amb la mateixa assiduïtat que un altre artista contemporani seu: Enric-C. Ricart. Però aquell estil també significava una moral, un imperatiu de conducta. Primer, va pintar, dibuixar i gravar l’atzavara, el veler, la gavina i la noia jove estilitzada. Però, en arribar les hores dures i amargues per al país, va ser un dels creadors de l’escola Isabel de Villena—on es parlava i s’ensenyava en català—junt amb Carme Serrallonga i Josep Calsamiglia. Ell hi ensenyava dibuix. En aquell moment esplendent de la vida espiritual del país que va des de la Mancomunitat fins al primer estatut, la gent tenia la idea clara que hi havia unes coses que calia fer i les feien. A vegades, en el repartiment, resultava que a una mateixa persona li tocaven moltes coses a fer. Obiols va il·lustrar llibres—aquell sil·labari de Pau Romeva, aquelles cobertes de la Biblioteca Catalana que dirigia Josep Carner!—, va fer cartells, entre els quals un, el de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, deu ser un dels cartells que s’han fet més populars en el país; va gravar al boix, amb una gran comprensió de les possibilitats de la fusta i dintre de la gran tradició barroca del gravat català; va fer pintura de cavallet, va dibuixar marqueteries i, finalment, va fer pintura mural.

Tota aquesta gran i diversa producció va aconseguir crear un món propi que, com hem dit més d’una vegada, em sembla que és la màxima fita a què pot aspirar un artista. Els infants d’Obiols, sovint convertits en àngels d’ales resplendents, eren inconfusibles: eren els nanos que veiem pel carrer. La sensació clara era que aquells infants només podien ser d’aquí, d’aquest país. I em sembla que cal subratllar un altre fet notable: una gran part de l’obra d’Obiols era i és encara perfectament assequible i no cal ser milionari per accedir-hi. Els llibres que va il·lustrar no eren més cars que els altres. Dediqueu-vos, si un interessen aquestes coses, a buscar en els llibreters de vell aquells llibres que he esmentat de la Biblioteca Catalana. Encara es troben, i veureu que són una de les coses més ben fetes que s’han produït al país. També es troben edicions de molts poetes amb una portada o un frontispici gravats al boix per Obiols. Són unes pures meravelles. I sobretot, hi ha la pintura mural. La de Montserrat ja forma part de la tradició popular del país. Mireu si els monjos us deixen veure la sagristia, pintada i projectada com una meravellosa obra de conjunt, des del sostre fins a les marqueteries dels armaris solemnes. També hi ha frescos seus al Seminari de Tortosa, al Palau Nacional de Montjuïc, a la Basílica de la Mercè, a la Central de Correus, a l’Ajuntament, a l’església montserratina de Pedralbes i, sobretot, a l’església parroquial de Sarrià. Aneu-hi expressament, a Sarrià. Veureu la gran tradició del barroc italià traduïda al català, reconeixereu una mena de Tièpolo que parla com nosaltres i que ha pintat la nostra gent.

Pintura clàssica, potser direu. Home, sí. Si us interessa més la moderna, mireu la capella a l’esquerra de l’altar major, que és moderna. I podreu comparar. Tota aquesta pintura penso que és del millor que s’ha fet a les parets del país. I per poc que pugueu, aneu a veure l’església del Castell del Remei, prop de la carretera que va de Tàrrega a Balaguer. Veureu una església projectada i decorada totalment per Obiols, des dels bancs fins als llums que pengen del sostre. És una església clara, optimista, lluminosa, amb una religiositat que no té res a veure amb les tenebroses catedrals medievals. I a més, al Castell del Remei encara hi trobareu un vi roig d’una gran noblesa. Una cosa no exclou l’altra, em sembla.

En un moment molt dramàtic de la meva vida em vaig passar moltes hores en el darrer taller que va tenir l’Obiols. Era al carrer de Balmes, tocant a Aragó. Allà hi havia una gran quantitat d’esbossos que feia per a les pintures murals. Hi havia amuntegats molts dibuixos de mida definitiva que després estargia a les parets. Eren uns meravellosos dibuixos al carbó sobre paper de rotllo. Jo en tinc algun. Sé que aquests dibuixos, més aviat fràgils, continuen amuntegats, ara en una altra habitació. Em sembla que el seu destí digne seria el museu. No sé quin, perquè això dels museus està molt embolicat. Però sí un museu o l’altre. Obiols pintava al fresc de la manera més ortodoxa, tal com havia après durant la seva llarga estada a Itàlia. Aquesta estada, la hi facilità l’editorial Muntanyola per tal que il·lustrés un llibret que havia escrit Carles Riba sobre mitologia greco-llatina. Per cert, quan el veurem reeditat? Ara, queda algú que sàpiga pintar al fresc i que sigui capaç de resoldre la decoració d’una cúpula? La darrera que s’ha pintat aquí, de cúpula, l’artista se la va fer muntar a peu pla: qualsevol pugui per les bastides i pinti torçant el coll desconsideradament! Enganxar-hi matalassos de goma-escuma li era així més fàcil. A aquest geni acabat de fabricar esperem que aviat li tocarà ser proclamat solemnement català universal.

En aquell taller clar i silenciós, des d’on al capvespre es veien les curses enfollides dels falciots, em sembla que li vaig fer perdre moltes hores. Ell deia que li agradava veure aquells terrats, on una nena asseguda en una cadireta juga amb una nina, o una dona jove bufa la menjadora de la gàbia del canari… Preparava nescafè amb la inseparable sacarina. Jo li portava planxes de coure per gravar. Li vaig ensenyar aquesta tècnica i va col·laborar en les Edicions de la Rosa Vera amb unes puntes seques magistrals. Gravar al metall li va agradar tant que no va voler mai més cap boix, i això em va permetre la gran satisfacció de gravar-li unes fustes a la manera antiga: J. Obiols dibuixà. J. Pla gravà.

En aquell taller vaig anar veient com se li agreujava la seva malaltia. Vaig anar a casa seva. S’havia acabat tràgicament la seva vida de pintor de la manera més dramàtica que pot passar: la ceguesa. Deia que els darrers anys havia estat feliç perquè havia pogut fer intensament allò que li agradava més: la pintura mural.

Es va fer el funeral a l’església de Santa Teresa, a la plaça de Gal·la Placídia, a Gràcia. El pare Jordi Llimona va fer un parlament i, contra el que acostuma a passar en aquells moments tan difícils, no va dir cap bestiesa.

(1) text inclòs a Famosos i oblidats. 38 retrats de primera mà, La Campana, 1989.