En el centenari del seu naixement, podem afirmar que Josep Obiols és l’artista més representatiu de la cultura noucentista. Home compromès amb la seva realitat social, la seva obra constitueix una de les manifestacions més potents del nou projecte cultural amb què, també des de les institucions de govern, s’intenta dotar Catalunya per tal de configurar-la com la “Catalunya-ciutat”, cívica i mediterrània. Tanmateix, la seva obra és una fidel traducció de la imatge d’aquest país noucentista, volgudament mesurat, serè, mediterrani i classicista, on havia de regnar la civilitas.

Obiols va créixer en els anys en què s’anava formant tot aquest ideari: Ors, Torres Garcia, Nogués, Carner, n’eren els capdavanters, la primera generació noucentista. Però Obiols havia de reproduir millor que ningú l’estètica noucentista —el mar, els pins, els velers, les noietes de la trena, els infants, les atzavares i les orenetes…—, atesa la gran diversitat de tècniques que va conrear i els distints camps en què va intervenir al llarg de mig segle de treball.

Fill de la vila de Sarrià, a l’escola esdevé company i amic d’un altre futur il·lustre sarrianenc, J.V. Foix. Allà mateix comença tot seguit la seva formació artística, sota el mestratge de Joaquim Torres Garcia, uruguaià de pare català que hi fundà l’Escola de Decoració el 1913.

Torres Garcia és un dels noms claus en la vida d’Obiols. Ell és el seu mestre i amb ell s’endinsa en la pintura mural —el terreny artístic que sempre havia seduït més Obiols, segons les seves pròpies declaracions—, que conreà fins a la mort. Alhora descobreix també amb ell la xilografia, técnica de la qual fou un dels capdavanters fins gairebé el 1950 i en la qual assolí un alt nivel d’execució.

Si analitzem la seva trajectòria, des de la seva formació fins al final de la guerra, Obiols se’ns presenta permanentment com un artista al servei del país, al servei de Catalunya, ja que el seu nom resta íntimament lligat a accions i a realitats de primera magnitud sòcio-cultural. Vegem sinó com, ja l’any 1917, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana —d’ara endavant APEC—, entitat d’avantguarda en el camp pedagògic, publica els cinc volumets del Cartipàs Català, elaborat per Pau Romeva, amb il•lustracions d’Obiols. Eren cinc quaderns d’escriptura vertical, mitjançant els quals els infants començaven a aprendre d’escriure. Mots i dibuixos molt pròxims als menuts —avi, casa, nina, canari…—, que passaren durant uns quants anys per les mans de tots els que havien de ser els futurs ciutadans del país. El món d’Obiols és un món equilibrat i tendre, que poc temps després reapareix en els dos volums del Sil•labari Català (1922), també de Pau Romeva. Tanmateix, és present en un gran llibre de contes que fa per a l’editorial Muntañola des de 1919, l’Editorial Catalana, l’Editorial Políglota i encara alguna altra.

Obiols, però, és conegut sobretot com el creador d’un cartell de l’APEC, publicat el 1922, que avui és considerat com la imatge gràfica més emblemàtica de tot el noucentisme. És clar que em refereixo al del noiet de la carpeta sota el braç i la cartera a tall de bandolera, que mentre avança amb pas ferm ens pregunta: “Ja sou de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana?”.

En aquesta etapa, concretament l’any 1920, marxa cap a Itàlia, amb Carles Riba i Clementina Arderiu, els seus grans amica de tota la vida. Itàlia era la fita dels noucentistes, sobretot la Itàlia del Quatrocento, la Itàlia sòbria i mesurada, que Torres Garcia, el 1912, proposava com a model bàsic, després que Ors defensés la “mediterranització” de l’art, fets ambdós ben assolits per Obiols en la seva obra.

Quan tot semblava estar ben encarrilat, del 1923 al 1930, la dictadura de Primo de Rivera comportà una interrupció en el procés de configuració de la nova Catalunya. No obstant això, aquests anys de resistència no signifiquen un estroncament. El mateix Obiols, en aquest període, intervé en alguns notables projectes, tant privats com públics. Així doncs, el 1923 s’ocupa de la decoració de la sala de música de la casa Guarro a Sarrià, on apareixen al·legòriques figures femenines i una abundant i decorativa vegetació; el 1925 pinta una de les llunetes del vestíbul de l’edifici de Correus, de regust classicista i italianitzant, i el 1929, catorze temes per al Palau Nacional de Montjuïc, construït amb motiu de la celebració de l’Exposició Internacional de Barcelona. Tritons, sirenes, dofins i nus femenins són els personatges també de to clàssic que animen aquests frescos. Itàlia havia fet el seu efecte. Obiols, un artista encara força jove, ja era autor d’encàrrecs de primera magnitud.

Un cop acabada la dictadura, que intentà d’esborrar l’APEC del panorama cultural, sense èxit, Obiols en retoca un xic la imatge gràfica i continua sent-ne el director artístic —càrrec que ja tenia abans de marxar a Itàlia—, i també l’il·lustrador de gran part de les seves edicions per a infants i nois. El noiet de la cartera esdevé ara un nen de faccions més arrodonides, present fins a l’any 1936 al cartell del 1er Congrés Nacional de l’Associació.

Durant aquesta etapa, Obiols s’afirma també com a destre xilògraf, fet que encara li atorga un caràcter més pròpiament noucentista, ja que el gravat al boix era i és considerat avui com el gravat noucentista per excel·lència. Com a exlibrista empra el boix per als seus amics Carles Riba i Clementina Arderiu, i també per al col•leccionista Joaquim Rifà, el doctor Trias de Bes, el doctor Corachán o el doctor Figarola Pera. A més, fa un ex-libris al boix per a Francesc Cambó, un per a J. Roig-Raventós i un per a Fèlix Millet, tres noms que no necessiten cap mena de presentació. Amb xilografies il·lustra també molts llibres del seu amic López-Picó, l’edició del centenari de Goethe, publicada per la Generalitat (1932), i encara abans havia decorat els llibres de Joan Arús a Sabadell. On l’ús del boix, però, resulta més excepcional és en la realització del paper moneda que la Generalitat li va encarregar el setembre de 1936, un cop esclatada la guerra, a causa del tresorejament de moneda fraccionària emesa abans del 19 de juliol. Per un decret de 21 de setembre es disposava l’emissió de quatre milions de bitllets de Tresoreria, per un import de vint milions de pessetes, distribuïts en bitllets de 10,5 i 2,50 pessetes. Es tractava de l’emissió d’un veritable paper moneda nacional català, amb poder deslliurador legal i oficial.

Obiols, després de fer unes provatures calcogràfiques amb l’ajut del pintor i gravador Vila Arrufat, decideix fer servir una vegada més el boix, a testa i amb el veló —un burí de diverses escletxes—, i grava una sèrie de matrius en fusta, les estampacions de les quals després havien de ser passades al paper definitiu mitjançant el sistema fotomecànic d’heliogravat. Això li permetia gravar-les del dret, sense la inversió que normalment comporta el gravat, ja que no es tractava d’una estampació directa, sinó que hi calia un procediment més. L’acreditat Institut Gràfic Oliva de Vilanova en fou el responsable del tiratge. Després, la Generalitat li encarregà el projecte d’altres bitllets de més valor: 1.000, 500 i 100 pessetes, i tanmateix d’1 pesseta. De tots aquests, se’n conserven proves d’impremta i alguns esbossos, però no es van arribar a emetre mai. En qualsevol cas, els temes d’aquest paper moneda mantenen la seva fidelitat a l’ideari noucentista, ara més que mai, segurament amb el desig de no perdre tot allò que havia costat tant d’aconseguir: la Catalunya cívica i mediterrània, sinònim de país de progrés, és present a tots els símbols. Ben poc abans de la guerra, Obiols dissenya també per a la Generalitat algunes obligacions del tresor, a partir igualment d’uns gravats al boix i amb una temática semblant. I el 1937 fa un segell de correus de 50 cèntims —dos soldats que avancen amb el fusell a la mà i al fons una Victòria alada—, que finalment la Generalitat no va tampoc arribar a emetre. Tot i que gravats sobre coure, va fer també una sèrie de cinc segells més que tampoc no esdevingueren realitat.

Com a cloenda d’aquesta prolífica i cívica etapa, tot manllevant la definició d’Alexandre Cirici, encara em resta afegir una obra més al servei del país i perfectament dins de la seva línia com a il•lustrador. L’Auca del noi català, antifeixista i humà és un llibre editat el 1937 pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat, en quatre llengües (català, castellà, francès i anglès) de format quadrat i amb dibuixos a la ploma acolorits, que esdevingué molt popular i que serví com a instrument de propaganda a l’estranger.

En resum, l’Obiols d’aquesta primera etapa va crear tot un munt d’imatges encara avui claus per a la nostra història, lligades sempre a unes finalitats cívico-socials i culturals. Vull recordar només a tall d’exemple un cop més la imatge de l’APEC, amb els seus infants característics, però també l’anagrama d’“Els Nostres Clàssics” de l’Editorial Barcino (1924), encara vigent, el logotip de la biblioteca “A Tot Vent” (1928), o el noiet anglesat de la capçalera de la revista Jordi (1928), que reapareixia un any després als fullets comercials d’El Dique Flotante.

Després de la guerra, el panorama és tot un altre. L’Obiols pintor s’havia dedicat al conreu del paisatge amb anterioritat, ja fos a la mateixa ciutat —les Tres Torres—, a Ca l’Herbolari de Viladrau —amb uns magnífics carbons—, o a la Pobla de Claramunt; del retrat, especialment de les seves quatre filles, o bé de temes fins i tot propers de vegades al superrealisme —sèrie de les Dones ajegudes vora el mar, La Mediterrània, algunes Banyistes…—, línia que de no haver existit el fatal estroncament qui sap si no l’hagués continuada.

En canvi, en aquesta etapa segueix el mateix camí. En el retrat sobresurten les teles dedicades al seu fill petit entre el 1943 i el 1950, en què mostra a bastament la força i la turgència només present en un cos d’infant. Després, cap el 1960 fa els dels seus primers néts. En el paisatge, hi sovinteja el mar, ja que Obiols passa els estius al Maresme —Sant Pol, Vilassar i Arenys de Mar—.Tanmateix, fa també alguns temes religiosos, obra d’encàrrec normalment. Però, en general, la seva obra és intimista, molt pròxima, allunyada de les avantguardes, pròpia del seu tarannà discret, però, això sí, amb un gran ofici. No oblidem mai que Obiols era un noucentista de cap a peus.

Portat, doncs, per aquest mateix tarannà, des del 1949 i fins al 1953 es dedica també al gravat calcogràfic, sobretot a la punta seca. En aquest camp, hi entra de la mà de Jaume Pla, a través de les seves edicions de “La Rosa Vera”. Pla és al gravat sobre metall d’Obiols, el que Torres Garcia havia estat en relació amb el gravat al boix. Cal dir, però, que es va sentir tan ben disposat a treballar amb la punta seca que oblidaria ràpidament la xilografia, de tal manera que els darrers gravats al boix que va fer només els va dibuixar, i fou precisament Jaume Pla qui els gravà. Infants, àngels i pastors són els principals protagonistes de les seves planxes.

El 1939, víctima del radical canvi de circumstàncies polítiques, Obiols, tot i que molts amics van marxar a l’exili, decideix quedar-se a Catalunya. Per bé que la seva intervenció en projectes públics o fins i tot les seves col•laboracions en diverses editorials evidentment van restar tallades de soca-rel, i per bé que va ser cessat com a profesor de dibuix de l’Institut Escola de Sarrià, la seva activitat docent va continuar endavant, ja que amb altres companys cessats —Carme Serrallonga, Marçal Olivar, Josep Calsamiglia…— el mes de març d’aquell mateix any fundaren l’escola Isabel de Villena, continuadora malgrat la negra realitat de la tasca pedagògica iniciada durant la Segona República i capdavantera en l’ensenyament en català!

Allò que caracteritza específicament l’Obiols de postguerra és, però, la seva obra com a pintor mural, labor a què es dedicà de ple. En contra del que es pugui creure, no solament va fer conjunts religiosos, sinó que també, com abans de la guerra, fa algunes decoracions de caire civil, com ara la intervenció en el Gran Casino de Terrassa el 1942 o la sala del Bon Govern de la Casa de la Ciutat de Barcelona (1960).

No obstant això, sí que és cert que Josep Obiols treballa en gran manera per a l’església catalana. Cal destacar sobretot la seva fecunda labor al monestir de Montserrat entre el 1944 i el 1951, per encàrrec de l’abat Aureli M. Escarré. Montserrat era aleshores tot un símbol d’allò que havia estat el país i esdevenia l’indret sagrat on es conservaven les brases d’un foc que algun dia podria tornar a ser realitat. La sagristia, el refetor, el cambril de la Moreneta, en són uns bons testimonis. Obiols, com molts altres, havia perdut el seu món, però romania fidel al seu ideari i a les seves maneres, quan la pintura mural semblava quelcom llunyà i caduc. Més d’una crítica va rebre en aquest sentit. Però la seva labor montserratina, com tot el que va fer a Parets (1947), la Bonanova (1951), al Castell del Remei (1953-1954), a Vilassar de Mar (1953), a Sant Joan de les Abadesses (1954), a Tortosa (1957), la catedral de Lleida (1959) o a la catedral de Solsona (1956-1964), per citar només alguns dels seus treballs principals, era el reflex d’una perseverància que traduïa el desig de molts per voler mantenir la imatge d’uns anys perduts. Obiols era més lluny que mai de l’avantguarda, però gràcies a ell el noucentisme, definitivament trinxat per la guerra, mantenia viva una petita flama de “civilització”, que oficialment es volia ben morta.

El món mediterrani, concebut en gran manera a través de la Itàlia de la Toscana, va estar sempre present a l’obra d’Obiols. En realitat, ell és un dels pocs artistes que, formats ja dins de la cultura noucentista, la porta al més alt grau d’expressió i l’allarga fins a la seva mort, i ens demostra com realment el noucentisme no va ser només un moviment artístic, lietrari o cultural, sinó un moment d’embranzida de tot un país, mogut per la il•lusió col•lectiva d’anar endavant. Obiols ha estat un treballador incansable, que ens ha deixat una copiosa obra a l’abast de tots: la seva cabdal labor gràfica i la pintura mural, majoritàriament pública, amb l’infant com a protagonista principal, en són el millor testimoni. Recordem sinó una expressió que es féu popular quan algú veia un nen amb trets semblants als que ell havia immortalitzat: “Sembla un Obiols”, deien. Res millor per a l’artista.

(1) text inclòs a Centenari Josep Obiols, Generalitat de catalunya, Departament de Cultura, 1994.